Hi havia una vegada una família que es guanyava més o menys bé la vida. Amb esforç i sacrifici, havien aconseguit un petit patrimoni que pretenien llegar als fills quan arribés l’hora. El negoci que havien heretat dels pares havia patit daltibaixos, però havien sapigut adaptar-se als nous temps, i ara disposaven, a més, d’algun estalvi.
La filla gran els va trucar una nit i els va preguntar què havien pensat fer amb els estalvis. Els pares es van quedar sorpresos, perquè no eren dels que parlen de diners durant els àpats familiars. Són per si mai passa res, li van dir. Doncs ara passa, els va dir la noia, molta gent treu els diners fora, què penseu fer vosaltres? Ja en parlarem, va dir el pare, i va tallar aquella conversa incòmoda.
Després, la parella es va ficar al llit en silenci, i van restar-hi durant un temps indeterminat. Va ser ella que el va trencar, què hem de fer. Ell no va contestar de seguida, però quan ho va fer va ser solemne: el de sempre, treballar; i ara, dormir.
La sabiduria popular, tan poc valorada per les escoles de negocis, aconsella guardar una poma per a la set, i això vol dir exactament el que entén tothom: que no es pot consumir o gastar tot el que tenim, sinó que cal pensar en un futur de possible necessitat.
Fer racó, fer casa, fer guardiola, estrènyer la cintura, la bossa, el cinturó o els cordons s’oposa radicalment al tirar de veta o viure al dia. No es pot gastar el que no tens, deien els nostres grans, i tenien raó.
Aquest model de comportament responia a la certesa de la incertesa, és a dir, al coneixement que les condicions meteorològiques són variables i les collites poden ser abundoses o escasses, depenent del temps. I el temps no es pot controlar.
Fa dècades que no vivim a pagès, el nostre país és prou urbà perquè la ruralitat hagi esdevingut un terme més aviat folclòric – i si algú en té dubtes, només cal que agafi un avió i se’n vagi a visitar les ruralitats de debò. Com que la tecnologia i el desenvolupament d’altres sectors ens havien fet creure que això és xauxa, vam començar a gastar i a gastar pomes, i a algunes despeses les vam anomenar inversions, perquè no semblés que tenim la mà foradada.
Aquesta actitud de disbauxa no és, però, generalitzada. Hi ha moltes famílies que han mantingut un model de despesa i estalvi, un model de desar pomes per a la set, i ara que des de diaris i càtedres anuncien la fi del món, la incertesa sobre el rebost per si mai passa res, per si mai hi ha una necessitat, plana sobre aquestes cases.
El que sí saben, i haurien de tenir ben present els anunciadors de la fi del món, del nostre món, és que el senyor mercat no existeix, l’únic que hi ha és una suma de decisions individuals que es transforma en una intel·ligència col·lectiva – a vegades, també cal dir-ho, en estultícia general.
Tal vegada, la millor decisió sigui fer el que cal, el de sempre: treballar. No pot sortir res de dolent si molts ens sumem a aquesta decisió individual.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada